El llibre que va canviar la meva vida (Pau Gratacós i Morillas).

Aquell llibre va canviar la meva vida.

Va ser l’últim regal que quedava sota l’arbre de Nadal i, per la seva forma, no havia dubte del que era. Sempre m’havia agradat llegir: viure les vides d’altres persones, aventures fantàstiques en temps llunyans. No em podia ni imaginar com seria d’emocionant ser el protagonista d’una d’aquelles històries.

Quan vaig esparracar el paper que l’embolicava, vaig veure les seves tapes de pell marró. No hi havia títol ni tampoc sortia el nom de l’autor. “Que estrany!”, vaig pensar. El vaig obrir i quina va ser la meva sorpresa quan em vaig adonar que totes les pàgines estaven en blanc. No hi havia res escrit. El vaig fullejar per assegurar-me’n i, mentre ho feia, va caure un tros de paper de dins. Deia: ‘Tu seràs el protagonista d’aquesta novel·la. Ara comença la teva història.’. Què volia dir allò? Segur que era una broma dels pares! O és que m’havia confós i no era un llibre i en realitat era una llibreta per escriure el meu propi diari? Sense donar-li més voltes, vaig tornar amb els altres regals i vaig començar a jugar amb els jocs nous.

Aquella nit abans d’anar a dormir vaig tornar a fer una ullada a tot el que m’havien portat els Reis. La mare ho havia deixat tot al costat del meu llit. Anava a triar un dels llibres nous per començar-lo i allà el vaig veure, entre els altres. Amb la seva coberta de cuir. Era realment bonic. Elegant. El vaig agafar i, gairebé sense adonar-me’n, el vaig olorar. Feia aquella olor tan especial de llibre nou! El vaig obrir i… ja no estava buit de paraules!!! Les primeres pàgines estaven escrites amb lletra impresa i explicaven fil per randa tot el que m’havia passat des del mateix moment que havia llegit la nota!!! Com podia ser? Era impossible!!! Ningú no l’havia tocat! Ningú. Ni tan sols jo.

Em va costar molt adormir-me. No entenia què havia pogut passar. Volia que s’acabés el dia per veure si tornava a passar el mateix. I així va ser. Tot estava allà. Escrit. Els meus pensaments. El que havia dit i fet.

Cada dia, quan arribava el vespre, les seves pàgines s’omplien de la meva vida. I jo era feliç sabent-me el protagonista d’aquella obra.

Un dia, però, vaig sentir molta por i una suor freda em va recórrer tot el cos: les pàgines del meu llibre s’estaven acabant.. Què passaria ara? Al final de les novel·les s’acaben les històries. La meva història s’estava acabant? Em moriria???!!!

No podia ser. Els dies passaven i els fulls s’esgotaven. Un dia més. Una pàgina menys.  No volia perdre la meva família, els meus amics.. M’agradava la meva vida. D’acord que no era un superheroi, però era feliç. No vivia aventures increïbles però reia, plorava, jugava, aprenia. Vivia!

Aquell dia em vaig despertar sabent que només em quedava un full. Vaig decidir que, si havia de ser l’últim, seria inoblidable. No faria res de particular però intentaria que la gent que m’envoltava i estimava fos més feliç.  Vaig veure els meus pares riure com feia temps que no ho feien. M’ho vaig passar més bé que mai amb els meus amics. I jo, amb ells, estava tan content que fins i tot em vaig oblidar del llibre. Només hi vaig tornar a pensar quan va ser hora d’anar a dormir. Els pares em van venir a dir bona nit i els seus petons em van semblar els més dolços del món. Un cop sol a l’habitació el vaig agafar i, abans d’obrir-lo, vaig recordar tot el que havia viscut, especialment aquell darrer dia. Amb llàgrimes als ulls i un somriure als llavis vaig llegir l’última pàgina. Hi eren tots: el pare, la mare, en Xavi, l’Anna… Tots. I ara, què? Com cada dia des de Reis, el meu llibre explicava com si fos una història el que m’havia passat aquell dia. Res d’especial. Sorprès, el vaig tancar i en fer-ho va caure un paper de dins. Era semblant al del primer dia. Se’m va fer un nus a l’estómac. Tenia por però l’havia de llegir. Només deia: ‘Tu ets el protagonista de la teva història. Tu escrius la teva vida’.

I  tenia raó. No cal ser un superheroi. Només cal ser feliç. Vaig recordar-ho la resta de la meva vida.

Els fulls tornaven a estar en blanc.

(Aquest text ha estat premiat al concurs literari de Sant Jordi 2019 de l’institut Alexandre Deulofeu de Figueres).

Anuncios

FELIZ CUMPLEAÑOS (Jana Ros)

Vivía en un barrio sórdido de las afueras de Madrid, caracterizado por estar repleto de callejuelas retorcidas en las que un hedor permanente residía sin intención de marcharse.
Los altos edificios impedían al Sol alumbrar esos tenebrosos callejones, con lo cual solo se iluminaban con la ayuda de amarillentas y tenues farolas, cosa que no favorecía para nada la ya desdichada estética de mi manzana.
Os pongo en situación para que os podáis imaginar el lugar de mi asesinato el día veintidós de octubre de 2018. Tenía 15 años, de hecho los cumplía ese mismo día, aun así volvía de la escuela como cualquier otra tarde, cansada y con ganas de llegar a mi cochambrosa -pero querida – casa que compartía con mi padre desde mi nacimiento. Como de costumbre,
me apresuré a llegar a mi pequeño apartamento con las llaves en la mano para no perder tiempo, y, después de modificar un tanto mi ruta habitual para evitar cruzarme con gente aparentemente no muy honesta, solté un suspiro de alivio al pasar la llave de mi edificio y cruzar el umbral.Sin embargo, hice mal en suponer que una vez dentro de mi casa no había nada que temer.
Mi padre no llegaba hasta la noche, trabajaba mucho ejercitando sus bíceps levantando y llevándose a sus labios múltiples cervezas que ya tomaba como agua.
Me dirigí segura hacia las escaleras para encerrarme entre libros en mi habitación, pero me percaté de una presencia desconocida que yacía dormida en mi sofá. Vacilé un segundo sobre qué debería hacer ante esa situación y, cuando estaba a punto de dar al botón para llamar a emergencias, una voz imponente aunque ronca me ordenó que dejara el teléfono de inmediato, cosa que hice sin dudar al ver que alzaba su brazo sosteniendo un arma que apuntaba directamente a mi cabeza.
– Siento presentarme de esta manera, no quería que se acabara la fiesta tan rápido.
Me sentí dentro de una de esas novelas policíacas en las que te salvan en el último momento, aunque esta vez no tenía la certeza de ello. Intuí lo que quería por el gran número de novelas y películas que he visto, aunque al parecer no estuve en lo cierto.
– No tengo mucho dinero, solo vivo con mi padre y se encuentra en el paro.- Mi voz sonaba más convincente y firme en mi cabeza.
– Pequeña Elena, ¿de verdad crees que quiero eso, sucio y corrupto dinero? No. Solo quiero jugar, darte tu regalo de cumpleaños. Mi nombre es Pol, por cierto.
Mi expresión debió mostrar más miedo y desconcierto del que mis palabras puedan
describir. ¿Cómo sabía mi nombre y, además, mi cumpleaños? Omití formular estas preguntas por temor a sus respuestas. No supe qué decir, mi falta de costumbre a encontrar desconocidos en casa que saben hasta tu fecha de nacimiento me dejó paralizada. Al ver
que mi respuesta no llegaba, sacó de una mochila verde musgo colgada de su espalda un par de cálices, no supe distinguir ni siquiera si eran de oro o chapa amarilla, uno de los cuales llenó con un líquido azul que, debido a su aspecto y penetrante olor, me provocó una cierta aversión. Seguidamente vertió un líquido parecido, aunque de otro recipiente, en el cáliz restante. Debo decir que, a pesar de mi innegable miedo, sentí una cierta curiosidad sobre el contenido de dichas copas, intriga que me resolvió segundos después.
– Como puedes ver, he llenado estos cálices con el líquido de la ascensión -Me pareció sacado de Harry Potter o de alguna de esas sagas fantásticas.- Sé que eres inteligente y probablemente te imaginas de qué va todo esto, pero las normas me obligan a explicártelo, así que presta atención, niña. Uno de ellos contiene cianuro, un veneno del que se requiere solo una pequeña dosis para ser letal, y el otro es simplemente jugo de arándanos con otros ingredientes que me he permitido la libertad de añadir. No tiene mucha complicación, solo
debes elegir uno de ellos.
– ¿ Y si me niego? – Pareció ofendido y decepcionado ante mi respuesta, su expresión casi risueña cambió a una seria y hostil. Seguidamente y sin pensárselo mucho, hizo lo que temía, me apuntó otra vez con esa dichosa pistola entre la sien. Inhalé aire y pensé en cómo podía salir viva de esa situación. ¿Cómo podían los protagonistas de tantas historias
acabar impunes de este tipo de dilemas? Entonces se me ocurrió decirle:
– Esta bien, lo haré. Aunque solo te pido unos minutos.
– Los que necesites, pequeña; es tu aniversario, tienes minutos de más.
Realmente no sabía si era ironía o locura lo que desprendían sus palabras, lo que sí estaba claro era que las posibilidades de sobrevivir a aquello eran remotas, casi inexistentes.
– Ya han pasado diez minutos. No es por meterte prisa, pero tengo otros clientes que agasajar.
¿Dar a escoger entre la vida y la muerte era agasajar? Pensé en distraerlo para ver si por arte de magia se me ocurría algún ardid con el que salvarme o al menos conseguir más tiempo.
– Oye, ¿ cómo has conseguido entrar en mi casa?
– Me ha enseñado el camino el señor, el mismo que me ha elegido para limpiar el mundo de impuros. Así que, si eres una persona con buen corazón, no debes preocuparte, el altísimo te hará escoger adecuadamente.
Recuerdo que en aquel instante se me pasó la remota idea de que estaba siendo grabada por una cámara oculta. Aunque esa esperanzadora ilusión se desvaneció de repente al escuchar las sirenas de coches de policía. No era algo poco frecuente en mi zona, pero esta
vez deseaba con todas mis fuerzas que se dirigieran a mi casa. Alarmado, Pol me miró como si le hubiese traicionado y para no morir en el acto me apresuré a contestarle:
– Probablemente no vengan hacia aquí, yo no he avisado. Además, este es un barrio donde la policía frecuenta mucho.

– Eso espero, no me gustaría tener que volarte los sesos, me has caído bien. Apresúrate niña, no te queda mucho tiempo.
De repente y para mi decepción dejaron de sonar las sirenas, sin embargo, segundos después un estridente sonido indicó que la puerta de casa había sido brutalmente abierta.
Un grupo de cinco o seis agentes atravesaron lo que quedaba de entrada, todos con chalecos antibalas y bien armados. Al ver el arma en la mano del visitante, se pusieron a disparar a bocajarro y, supongo que sin ser su intención, una bala impactó profundamente en mi estómago, provocando una importante e incurable hemorragia causante de mi muerte.

(Este texto ha sido premiado en el concurso literario de Sant Jordi 2019 del instituto Alexandre Deulofeu de Figueres)

POESIA VISUAL

En commemoració del centenari del naixement de Joan Brossa l’institut Alexandre Deulofeu de Figueres ha ofert als seus alumnes diferents activitats relacionades amb la poesia visual.

Què és un poema visual?

Joan Brossa (Barcelona el 1919-1998) va ser un poeta i dramaturg molt interessat per la màgia del llenguatge, pels jocs de paraules i per la seva capacitat simbòlica. Com a poeta aspirava a crear “coses que facin pensar la gent”. Però en un moment de la seva carrera Brossa va sentir la necessitat de simplificar la poesia en uns pocs elements. Així, el 1941, van sorgir els primers poemes visuals. En paraules del mateix Brossa:

“El poeta aprecia coses que els altres no veuen, no capten, perquè no tenen unes antenes tan fines. La poesia és a tot arreu i enlloc, s’ha de saber prendre-la al vol. Aquí és on radica la diferència entre un poeta i el que no ho és. La poesia visual no és dibuix ni pintura, és un servei a la comunicació. Sempre m’he sentit més estimulat per la pintura que per la literatura i sobretot per la de Miró. Jo treballo de manera semblant a ell, ambdós valorem el fet de donar el màxim amb el mínim. La novel.la és producte d’una altra època en què la gent disposava de molt temps. La poesia i el teatre són les arts del nostre temps, són intenses i ràpides, com també ho és el cinema.”

Els poemes visuals són una barreja de llenguatge verbal i visual. De vegades, utilitzen lletres del llenguatge verbal, però el que és important en elles no és la seva lectura en veu alta sinó la seva visió per part de l’espectador. Així és important la situació en el paper, la manipulació (lletres trencades, mogudes, inclinades…), el joc amb grandàries diferents, l’ordre de lectura (d’esquerra a dreta, de dalt a baix) i la combinació amb altres imatges.

GUANYADORS CONCURS DE POEMES VISUALS A 1r d’ESO:

Cubic chess

1r premi: “Cubic chess” d’Iraida Casadevall.

El pollet surt de la gàbia

2n premi: “El pollet surt de la gàbia” d’Ona Agné.

Ulleres

Olors que punxen

Carregant neurones

Energia eòlica

Altres finalistes:

  • “Ulleres” de Violeta Caragol.
  • “Olors que punxen” d’Abril Garcia.
  • “Carregant neurones” d’Íngrid romero.
  • “Energia eòlica” de Sergi Franch.

CARPE DIEM (Pau Fàbrega Vico)

5 de maig de 2018

Surto del wc de Montilivi després d’un partit èpic on el Girona ha vençut el Barça per tres gols a dos! Els meus amics m’han fet la brometa habitual: no esperar-me (sempre se’n riuen de mi perquè, amb els nervis del partit, bec massa aigua i, abans de marxar, faig la meva visita ineludible als serveis).

Prenc paciència i començo a enfilar la pujada quan, de cop, veig un home que ha perdut el control de la seva cadira de rodes i és a punt de patir un accident. Corro tan  ràpidament com puc i, no sé com, aconsegueixo aturar-lo.

Quedo parat quan l’home, en lloc de preocupar-se pel que ha estat a punt de passar, se’m queda mirant i em diu: “Nano, corres com un bon lateral. Jugues a futbol , oi?” Ens posem a parlar de futbol i, quan torno a mirar el mòbil, han passat dues hores. Em demano per què  no ens han fet fora i la resposta no triga a arribar. Aquell home té influència al món del futbol i em fa una oferta que no puc rebutjar.

5 de maig de 2023

Surto del wc de Montilivi després d’un partit on hem vençut el Barça per tres gols a dos! El meu representant m’ha fet la brometa habitual: no esperar-me (sempre se’n riu de mi perquè, amb els nervis del partit, bec massa aigua i, abans de marxar, faig la meva visita ineludible als serveis). No entenc com ha pogut anar tan de pressa, si va en cadira de rodes!

Quan surto de l’estadi, ja m’està esperant a fora amb el cotxe en marxa. Aquests nous cotxes intel·ligents faciliten enormement la vida de totes les persones, especialment de les discapacitades.

5 de maig de 2043

Surto del wc de Montilivi després d’un partit èpic on els meus jugadors han vençut el Madrid per tres gols a dos, a la nostra primera final de la Champions League! El meu fill m’ha fet la brometa habitual: no esperar-me (sempre se’n riu de mi perquè, amb els nervis del partit, bec massa aigua i, abans de marxar, faig la meva visita ineludible als serveis).

Arribo a l’hotel on farem la gran festa per celebrar el nostre primer títol internacional i els meus jugadors m’han reservat el millor lloc. El míster és el míster! Però no hi penso seure. Aquest lloc, el lloc d’honor, és per al meu primer representant: sense ell, jo no seria avui aquí. Encara se’m fa estrany veure’l caminar. Gràcies als avenços científics, s’ha divorciat de la seva cadira de rodes.

(Aquest text ha estat premiat al concurs literari de Sant Jordi 2019 de l’institut Alexandre Deulofeu)

EL CLUB DEL MACHO ALFA (Rita Pellissa Valera)

Con el telón aún cerrado se bajan las luces de platea. Se empiezan a oír carcajadas a través de la tela, todas ellas masculinas, sin ver de dónde provienen.

(Se abre el telón y aparecen cinco hombres sentados en cinco sillas, todas ellas colocadas en una semicircunferencia en medio del escenario. Además, una silla se encuentra vacía, mezclada entre las otras.)

(HOMBRE 1, de unos veinticinco años, viste con tejanos y una camiseta de ACDC, lleva los brazos tatuados y un gorro.)

HOMBRE 1. (Agitando las manos como quien no puede parar de reír) ¡Qué bueno era ese! ¡La has clavado, tío! Yo también he pensado uno esta semana. (Añade esta última frase con aire pensativo) ¡Ah, sí! Ya sé. “¿Cuándo llegará la mujer a la luna? ¡Cuando haya que limpiarla!” (Todos los presentes se ríen como al principio).

HOMBRE 6: (Entrando. Lleva un polo blanco con unas gafas de sol colgando de su cuello, el pelo engominado y zapatos caros. Es de mediana edad.) Ya veo que hoy no me habéis esperado, ¡eh! Con qué ganas esperáis este club… ¿Aún andan vivas vuestras mujeres? (Risas otra vez, ahora más tenues)

HOMBRE 2: Aún molestan por ahí, sí. (Contesta con un gesto de menosprecio. Seguidamente se pasa la mano por el tupé. Este viste con chándal de marca y cadenas)

HOMBRE 6: ¿Y qué nos traéis hoy? ¿Un poco de “feminazis”, o algún comentario así que dices “Qué paliza te pegaría aquí mismo. Calladita estás más guapa.” (Lo dice con la mano alzada como si fuera a pegar a alguien)

HOMBRE 3: Buenas, primero quería presentaros a mi sobrino, que creo que se lo pasará bien con nosotros, y así le ayudamos con consejitos, ahora que tiene novia. (Guiña un ojo al HOMBRE 4 que tiene sentado al lado y tiene unos dieciséis años. Este lleva unos tejanos y una sudadera. El HOMBRE 3, con bigote grisáceo, viste con una camisa manga corta de cuadros, pantalones de pana y sombrero de fieltro. )

HOMBRE 4: Básicamente le pedí consejo a mi chache porque viste muy fresca y no quiero que vaya así por ahí, con todos babeando. Le dije que no saliera de casa como una prostituta y se me enfadó. (Se escuchan murmullos de aprobación y algunos asienten con la cabeza) Entonces mi chache me habló de este club y de que seguro que me gustaría, que me podríais ayudar.

HOMBRE 1: No te preocupes, tío, todas hacen eso al principio. Lo que tienes que hacer es comprarle un colgante y pedirle disculpas por haberle dicho eso. A ella le encantará, y tú, entonces, aprovechas para soltarle un “Es que, amor, solo te quiero para mí y verte tan cerca de los otros tan destapada me hace ver lo mucho que te quiero y el miedo que tengo a perderte.” Eso siempre funciona. (Vuelven los murmullos de aprobación y se oye “que razón tienes” y “muy cierto”)

HOMBRE 6: Chico, mucho tienes que aprender sobre las relaciones y la vida. El hombre manda siempre y, si ella no te acata pero dice que te quiere, hay que enseñarla a obedecer. Al principio con más suavidad, pero al final, cuando la muy zorra te desobedece, una hostia no viene mal, como se les da a los críos. (Se ríe un poco y se dispone a continuar. El resto le escucha y observa.) El mundo es de los hombres, que no te engañen las “feminazis”, que han conseguido hasta un día para la mujer. ¡El mundo se va al garete! Qué igualdad y qué historias, la mujer en casa con los críos y fregando, que se la necesita para dar hijos y placer a los hombres, y los machos arriba, que quien tira el país y la economía somos nosotros.

HOMBRE 2:(Empieza entre murmullos de aprobación y “Bravos”) ¡Amén, joder! Se creen iguales pero no sirven para nada. El otro día andaba por la calle y vi a una con un par de melones para quedarte embobado y un culo que tela. Bueno, el hecho es que yo le suelto un “qué rica estás, nena, yo te daba lo tuyo y lo de tu hermana” y la muy capulla me empezó a gritar ahí mismo, como si yo la hubiese insultado o algo. Son bien raras las mujeres, se visten como putas porque quieren que las mires y les tires piropos y, cuando se los sueltas, se enfadan y te dicen baboso. A mí mi novia me grita así y le doy lo que se merece.

HOMBRE 3. Está más claro que el agua. No entiendo cómo algunas creen que son superiores. ¡Es tan irritante! (Suelta mofándose. Prosigue con tono aún más de burla.) E incluso he oído que “quieren la igualdad entre hombres y mujeres” y más cháchara y mentiras que salen de sus bocas. ¡Qué ingenuas son, pobrecillas! A esas se las tiene que marcar de algún modo. (Esto último lo dice negando con la cabeza. Acto seguido se gira hacia el HOMBRE 5, que lleva esmoquin y no ha hablado en ningún momento. Se dirige a él con tono amistoso.) ¿Qué pasa, empresario? Hoy se te ve feliz, pero no sé si es porque a alguna no le han subido el sueldo y se ha rebotado, alguna no ha tenido el ascenso que lleva siete años esperando o te has tirado a alguna en tu despacho.

HOMBRE 1: (Se dirige también al HOMBRE 5, también con tono juguetón.) Yo creo que ha visto la noticia de esa mentirosa que decía que la habían violado pero que, como es más fea que un cardo borriquero, han dejado libres a esos dos a los que ella acusaba. Con esa cara, ¡quién iba a quererla! (Se mira al HOMBRE 5 del cual no recibe respuesta. Acto seguido empieza a hablar otra vez.) ¿No? Entonces debe de ser por la noticia de la mujer muerta antes de ayer cerca de aquí. A este siempre le encantan estas bobadas.

HOMBRE 5: Os gusta demasiado importunar. (Habla tranquilamente, con tono sereno, y observando al resto de hablantes. Después de una breve pausa prosigue su discurso sin alterarse lo más mínimo, tiene la atención de toda la sala.) La verdad es que no vais tan errados. Estoy contento porque, al fin, he hecho algo que llevaba un tiempo pensando.

HOMBRE 2: Esto suena un poco chungo, tío. Este es el que sabe más de todos los aquí presentes, seguro.

HOMBRE 5: Ríete todo lo que quieras. (Declara con media sonrisa, pero retorna a su tono monótono del inicio.) Hace dos jornadas volvía del trabajo, exhausto, solo pensando en la cena que tendría preparada mi mujer y en lo que haríamos después. Cuando me disponía a entrar, me percaté de unos sonidos muy estridentes. “La niña no se ha dormido aún, la noche empieza mal”, pensé. Cuando abrí y entré en casa, olía a quemado. La comida se había chamuscado porque el desastre de mi esposa no sabe hacer lo único que debe hacer: cuidar de la niña y, por supuesto, cocinar. “Realmente demasiado guapa era para saber hacer algo, esta vez no se lo consiento”, me vino a la cabeza. Grité su nombre, mosqueado, y bajó rápidamente de la habitación de la niña para que no me enfadara más. Me encanta cuando piensa que es más lista que yo, cuando se arrastra para que no la castigue. (Añade sonriendo para él mismo y hay algunas risitas que se asoman en señal de aprobación.) Entonces empezó a lloriquear, justificándose por lo que había hecho. Le solté que no tenía derecho a nada y menos a intentar librarse de no haberme hecho la cena y de que la casa no estuviera en paz cuando yo había vuelto. Soy el que trabaja y llego cansado de la faena, lo único que tenía que hacer lo hacía mal, así que, con toda la rabia del mundo, le descargué la palma de mi mano en su mejilla húmeda. No gritó, sabía que se lo merecía. Cuando vino la segunda, solo gimió tímidamente de dolor. Me estaba provocando. La agarré por su melena y la arrastré hasta la habitación. (Los hombres del salón lo contemplan rogando con la mirada que no se detenga. HOMBRE 6  tiene un tono deseoso y enfermo, a la vez que placentero.) La niña aún lloraba más que su madre, pero eso no me interrumpiría. Era mi deber castigarla y ella debía satisfacerme al menos con algo. Se intentó escapar, pero no se lo permití. Con dos manotazos más la tenía justo donde se merecía estar. Entonces, la muy puta intentó pegarme y eso me desató. La agarré por el cuello y no la solté hasta que noté todo su peso en mis manos. Ya no respiraba.(Suelta un suspiro de placer.) La niña aún lloraba, así que, después de concluir con mi hija lo que su madre había empezado, finiquité con la cría también.

(Los hombres del salón, orgullosos del trabajo de su compañero, lo felicitan y alaban, lo abrazan y adoran mientras el telón se vuelve a cerrar al sonido de las carcajadas de felicidad y locura de los hombres del club.)

-Este texto ha sido premiado en el concurso literario de Sant Jordi 2019 del instituto Aleixandre Deulofeu de Figueres, en el apartado de teatro.-

ERA UNA NIT DE CEL ESTRELLAT…(Nayara Sánchez Vivas)

Era una nit de cel estrellat

quan la foscor dóna pas als colors clars;

el cel i el mar es veuen espectaculars

amb la dolça llum del Sol un cop alçat.

Els pescadors del port, amb tot preparat,

aixequen l’àncora i naveguen els mars,

buscant cada cop el millor dels atzars,

mar mogut o tranquil, però hauran pescat.

 

De sobte, un mariner es gira sorprès

en veure un bell dofí nedant i saltant,

ballant amb les onades, marxà després.

 

En contar l’anècdota es sentí incomprès,

s’apropà al moll, malhumorat, sospirant,

i allà se’l va trobar com si fos exprès.

(Aquest text ha estat premiat al concurs literari de Sant Jordi 2019 de l’institut Alexandre Deulofeu de Figueres.)

SHELLEY O LA MODERNA PROMETEA (Joana Portas Busquets)

Sentia sorolls que feien trontollar tot el que m’envoltava i m’eixordaven completament. Uns llums que no perduraven ni mig segon en la meva visió anaven apareixent de tant en tant i em deixaven completament encegat. Tot era fosc i les meves parpelles es negaven a obrir-se. Sentia l’electricitat fluir per les meves venes, allò que donava poder a tantes coses però que em feia sentir tanta por a mi.

Vaig aguantar en silenci i tota perplexitat uns minuts, fins que els meus ulls van cedir i van començar a obrir-se molt paulatinament.

Tot era foscor, i tan sols veia dibuixades unes petites ombres en aquella habitació.

La meva ment estava trasbalsada, confosa: On era? Què era? El meu cor bategava amb força tot i que jo ignorava l’existència d’aquest òrgan. Vaig veure’m estirat en un llit metàl·lic, fred i impregnat de sang. Volent fer el gest d’aixecar-me d’aquella superfície nauseabunda, no vaig tenir suficient equilibri i vaig caure a terra de morros. Vet aquí la meva primera patacada. El paviment era fred i dur, sobretot dur, i no vaig tardar a recórrer al plor com a nadó que era. No hi havia ningú, i em sentia espantat i molt sol. Completament abandonat Tot era foscor i solitud.  

De sobte vaig sentir cruixir la fusta i com es tancava un porta de l’altra punta de la cambra. El meu rostre va convertir-se en un tros de marbre i els meus ulls van alliberar una espurna, que no puc recordar si era de por, curiositat, esperança o joia…

Una veu blanca va començar a divagar. Cridava amb espant i sorpresa, però sense intenció de ser escoltada per ningú.

Vaig veure, de forma borrosa -ja que els meus ulls no estaven preparats per a assimilar cap mena de lluentor-, com una petita gota de llum s’anava apropant, seguida d’una figura esvelta que feia passes maldestres que anava donant cops a tots els instruments i taules que hi havia a la sala. La imatge que els meus ulls percebien va anar aclarint-se fins al punt de poder contemplar amb total definició els minuciosos detalls dels seus trets facials. Tenia unes faccions armòniques i molt agradables, tot i que els pòmuls ressaltaven en les seves galtes i el seu nas, punxegut i estret, era bastant notable. Portava una cabellera llarga, rossa i arrissada, amb algunes trenetes que li atapeïen el rostre. Tenia unes espatlles amples i els pits caiguts. Guarnia un vestit negre cobert d’una bata blanca de la qual penjaven una varietat d’instruments punxeguts plens de taques vermelles. En veure-la, el meu cor va fer un bot. Qui devia ser aquell ser? Quina garantia tenia de la seva bona fe?

Vaig apreciar amb rigor la sorpresa del seu rostre, que no semblava menor a la meva en veure’m a terra amb els ulls ben oberts i cara d’espant. Va estendre una mà pàl·lida i prima cap a mi, i jo, que en aquell moment no tenia la més remota idea del que pretenia, vaig apartar-me amb certa basarda. Però, en veure que no feia cap gest violent, vaig acostar-m’hi de nou i amb la meva mà dreta, que tenia unes mides considerablemente més grosses que la seva, vaig fregar-la. La mà seguia immòbil, i la jove em mirava amb ensurt però curiositat. Unes gotes de suor queien del seu front amb lentitud i es perdien en els seus rínxols. De cop i volta va acostar-me més la mà, i va assenyalar la meva, com si el seu objectiu fos que jo fes el mateix. Al principi vaig vacil·lar, però vaig veure en els seus ulls una connexió mutua que em va impulsar a confiar-hi. Vaig allargar el meu braç i, amb gran rapidesa, va agafar-me i va fer força per a aixecar-me del terra. Les meves immenses cames, que mancaven de força, tornaven a trontollar, però aquest cop ella va fer-me seure al mateix llit metàl·lic, on jo m’havia llevat, evitant una nova caiguda.

Va estar-me contemplant una bona estona, en silenci, apropant-se cada cop més. Va arribar un punt en el qual els seus dits llargs i escarransits van fregar els meus braços, però van apartar-se amb agilitat. Va quedar-se acaronant el seu dit una bona estona, amb cara de fàstic. Per inèrcia vaig voler tocar-me jo mateix el braç i, en comparar la sensació que m’havia transmès el seu, que era suau i agradable, amb la que el meu em feia percebre, ronyós i aspre, em vaig escandalitzar. Va ser en aquest moment en el qual em vaig adonar que la meva pell no era blanquinosa com la seva, sinó que era groguenca i fins i tot verdosa. Vaig posar-me les mans a la cara per a comparar els meus trets amb els seus i em vaig adonar de la poca similitud que notava. Vaig posar-me a plorar sobtadament, i ella em va mirar amb perplexitat. Va acostar-se de nou i va acaronar la meva pell, com si tota l’angúnia que abans l’havia fet enrere ja no existís. Va col·locar una de les seves mans en la meva galta, i va començar a explorar els racons de la meva faç: els ulls, el nas, els llavis, les orelles. Em va somriure, i jo vaig intentar fer el mateix. Tinc la sensació, tot i que ella mai m’ho hagi confirmat, que va ser d’allò més esgarrifós veure’m esboçar tal somriure, ja que primerament va fer una cara de certa angúnia. De seguida va voler corregir aquella expressió i va somriure de nou, amb tota honestedat.

—Hola, petit monstre. Em dic Mary. Mary Shelley.  Ets la cosa més esplèndida que els meus ulls han admirat mai. Ets una obra d’art, i no permetré que ningú t’ho negui.

 

En aquell moment no tenia la capacitat per a poder entendre aquelles paraules, però he demanat tants cops que la Mary m’expliqués el moment del meu naixement que ja m’ho sé de memòria, o gairebé.

 

La Mary va ensenyar-me tot el que s’ensenyava a l’escola. Com que el cervell que m’havia implantat estava molt evolucionat vaig assimilar els continguts en qüestió de mesos. No, lector, no has entès res malament. Realment el meu cervell, com tots el òrgans que constitueixen el meu organisme i totes les parts del cos que em formen, són extretes de cossos sense vida. La Mary va voler explicar-me això molt aviat, ja que no volia amagar-me quin era el meu origen ni per què era tan diferent a la resta. El que més em va costar de digerir, de totes les coses que va explicar sobre la meva raó de ser, era el fet d’haver estat creat de forma diferent. No era fruit d’una relació amorosa entre dues persones, ni tampoc era físicament igual. A més, jo havia estat portat al món amb fins científics, ni més ni menys. La Mary em va explicar que, tan bon punt va veure’m respirar, va penedir-se del que havia fet. S’avergonyia d’haver estat tan egoista d’infondre vida a un ésser que clarament, en ser diferent, seria rebutjat, i de sotmetre’l a anys de patiment per culpa de la cobdícia i egoïsme a què ella havia estat sotmesa per tal de fer alguna cosa destacable. No vaig tardar en perdonar-la, ja que l’amor matern que em va donar mai va ser inferior al que hauria donat a un fill biològic. Mai es cansava de repetir com d’important n’era jo, l’obra d’art que era, l’ajuda que podia arribar a aportar a milions de generacions futures!

 

La Mary va dubtar en més d’una ocasió sobre si exposar-me al món o no, però sempre acabava vencent el temor de ser repudiat i marginat pels altres. La Mary em donava l’opció de sortir, si era el que jo anhelava, però m’advertia de la crueltat de la resta, i de com no tothom em veuria com ella ho feia. Vaig estar molt de temps gaudint plenament de la seva companyia, fins que un dia vaig decidir-me a sortir d’aquell laboratori. Ella va fer-me prometre que no deixaria que els comentaris de la resta m’afectessin, i jo, innocent com era, vaig donar-li la meva paraula.

Va ser posar un peu fora el carrer i sentir els crits desesperats de la gent, sentir els cops dels objectes que em llençaven i veure com els nens petits ploraven en veure’m. La Mary em mirava amb dolor, suplicant-me perdó per haver comès el delicte, la monstruositat de dissenyar una obra diferent al que la civilització estava acostumada. Vaig voler tornar a casa, i vam fer mitja volta. Però, quan érem a punt d’arribar, vam començar a sentir una conglomeració de crits darrere nostre, de gent que m‘amenaçava amb torxes i m’esgarrapava amb les forques que duia. .
Vaig arrencar a córrer, fugint de la Mary i de la gent, però aquell tumult no em deixava en pau. Furiós com estava, vaig començar a apartar la gent del meu voltant a la força, i de passar per sobre dels teulats de les cases sense sentir remordiments d’estar destrossant cap llar. Les llàgrimes ho convertien tot en taques borroses, que vaig acabar deixant enrere. Em vaig amagar en un bosc i vaig començar a plorar sense cap mena de vergonya. El meu llastimós plor espantava tots els animals que vivien per allà, i els feia fugir, lluny de mi.

Vaig passar la nit en una cova que era gairebé imperceptible, i que no van poder trobar els ciutadans que durant tota la nit van estar a la recerca del monstre.

Em sentia furiós, fins i tot amb la Mary. No era capaç d’entendre per què m’havia fet del tal manera, per què no m’havia matat en un primer moment o per què havia estat tan cruel de fer-me patir tot allò. M’eren igual les explicacions que em donés, m’eren igual les vegades que em demanés perdò. Jo seguia existint.

Vaig passar dies mort de gana allà dins, fins que un dia els meus sentits es van despertar amb els crits d’una veu femenina, que es trobava en la llunyania. Era perfectament conscient de qui n’era l’amo i, guiant-me pel cor i la nostàlgia, vaig córrer cap a ella. Durant un període de temps vaig ser capaç de deixar-ho tot en el passat: la rancúnia, l’ira… Els records de paraules dolces i plenes d’afecte van aparèixer dins meu i com un llamp van socarrimar tota la fúria que m’havia estat posseint. Vaig veure a la Mary mirar-me a uns quants metres amb ensurt, i el meu semblant va canviar completament l’expressió.

—Ara tu també em tems, mare? Ni tu, que m’has estat dedicant paraules d’afecte des del dia que em vas infondre vida, m’acceptaràs? Si realment sóc l’obra d’art que sempre has elogiat, per què mai has volgut exposar-la? Per què m’has mentit tota la vida mostrant-te orgullosa, quan en realitat t’avergonyeixes d’exposar-me a la llum?

Vaig agafar un arbre que, innocent, jeia al meu costat i vaig estar a punt de llençar-li a la Mary. Ella havia expulsat completament l’expressió de temor, i el seu semblant era completament serè i afectuós.

—Per què no em tens por? Per què no em tractes com el monstre que sóc? Fuig!

—Ets tu qui m’hauries de témer, fill. Aquí l’única que ha actuat com un monstre he estat jo. Però et prometo, estimat, que canviaràs el món. Seràs un raig de llum per a tots els marginats que han patit el mateix que tu i, quan expliquis la teva historia i vegis la seva transcendentalitat, entendràs per què ets tan important. Creant-te, involuntàriament, vaig fer una reproducció de mi mateixa. Vaig crear un ésser que estava destinat a la marginació, a la soledat i a la foscor. Promet-me que no seràs els monstre que pretenen que siguis. Promet-me que estimaràs, patiràs i somriuràs com qualsevol altre, i que seràs el bri d’esperança que la gent com tu necessita.

Avui dia tremolo pensant en què podria haver passat si el meu creador hagués estat un científic completament narcisista i hagués estat capaç d’abandonar-me a la meva sort. Qui sap quines desgràcies podrien haver esdevingut…

(Aquest relat ha estat premiat al concurs literari de Sant Jordi 2019 de l’institut Alexandre Deulofeu de Figueres.)